Aprofitant els cinc dies que aquest any ens donava el pont de desembre, tots els membres del tour iniciavem el llarg camí direcció a la serra d’Andújar, no sense abans fer una breu aturada a la llacuna del Saladar. Aquesta llacuna situada al costat del poble de La Higuera, Albacete, va ser recomanada per el nostre amic Rafa Torralba, ornitòleg de la zona, a qui vam consultar quines eren les millors opcions coneixedors dels problemes de sequera d’aquests darrers mesos. Efectivament, el Saladar no va defraudar-nos i ens va aportar una bona quantitat d’ocells aquàtics com els ànecs xiuladors, Ànecs blancs, Ànec griset, Morell cap-roig, Xarxet comú, Fotja vulgar, Flamenc, etc… Durant els moments de descans de l’àpat, un estol d’uns 8 piocs salvatges ens sobrevolaven al costat del poble Corral-Rubio i més tard ens creuaven tres xurres per davant del nostre vehicle.
L’arribada al nostre allotjament a Los Pinos, situat a mig camí del poble d’Andújar i les nostres zones de prospecció per al Linx, seria sobre les 20 hores on, cansats del llarg viatge, feiem servir les darreres forces per menjar al seu restaurant i anar a descansar per a l’endemà.
Els nervis del primer matí ens feien aixecar-nos amb celeritat i després d’un esmorzar reconfortant, ja ens dirigíem cap els nostres punts d’espera. El paisatge de la serra i la gran quantitat de cérvols i els bous de les diferents finques que anàvem observant durant el curt recorregut, ens feia presagiar que podríem tenir èxit amb el “gat”.
Poca estona més tard ja arribàvem a la pista on triaríem les nostres zones d’espera, consultant al pas de les altres persones allà presents quines eren les darreres novetats sobre el Linx. La informació de que una parella d’asturians l’havien vist el dia anterior a molt curta distància i durant més de dues hores seguides, ens va animar molt més del que ja estàvem. Les esperes es feien més amenes gràcies als primers voltors negres i voltors comuns que ens sobrevolaven sovint o a la primera parella d’aguila imperial ibèrica. Però malgrat el nostre esforç no hi va haver premi en forma de “gat” durant el nostre primer dia.
Iniciàvem la segona jornada amb les mateixes esperances del primer dia i després del nostre esmorzar, marxàvem direcció a la pista de la “Lancha”. Les garses blaves, els durbecs, el botxí merional o la merla blava ens deixaven observar força bé mentres altres espècies com el lluers, mallerengues blaves, la perdiu roja o les tallaretes cuallargues s’escoltaven regularment des dels nostres mateixos punts d’espera.
Les hores d’espera començaven a fer-se notar i el cansament de totes les hores de prospecció del Linx provocaven alguns dubtes sobre si finalment tindríem la sort d’observar-lo. La visita a altres zones dels voltants de l’embassament de la Jándula ens recompensava amb bones observacions d’àguila daurada, àguila imperial ibèrica, astor, esparver vulgar, cercavores, roquerols, merla blava i cabra salvatge entre d’altres.
De sobte ens arriba l’avís d’una fugaç observació de linx a la part final de la mateixa pista on romaníem. Immediatament ens vam dirigir fins allà on vàries persones, junt als autors de l’observació, ja feiem les respectives recerques. Més esperes però sense sort.
La tornada a l’allotjament del segon dia ens compesava amb les millors observacions de mufló a tan sols 15 metres de distància, conjutament amb la griva i un petit grupet de cotolius.
No van decaure les esperances durant el nostre tercer i darrer dia a la serra en busca del linx ibèric. Com els darrers dies, iniciàvem les nostres incessants esperes buscant, pam a pam, amb l’ajuda dels nostres binocles i telescopis. De tant en tant, s’acostaven petits estols de voltors negres i comuns, i la parella d’àguila imperial ibèrica semblava anar associada amb ells. Un noi estranger comentava sense massa èmfasi que li havia semblat observar un linx tot just a la zona on nosaltres romaníem. La resta d’observadors del seu voltant no van poder veure res i tot feia pensar, un cop més, que les il.lusions de veure’l podien fer passar males jugades. Però de sobte, apareixia per fí assegut i a una distància d’uns 200 metres el linx! Pocs segons més tard, multitud des telescopis assenyalaven en direcció a Galo, un mascle de 8 anys d’edat a qui, unes petites diferències a les taques d’una de les seves potes, el permetien diferenciar d’altres individus que podrien arribar d’altres territoris propers. Galo continuava assegut llepant-se els seus flancs quan, de sobte, un conill cridava la seva atenció i es situava ajupit en posició d’atac, iniciant segons més tard el seu intent de captura que no va concloure amb èxit. Posteriorment, va tornar a seure per descansar durant unes quatre hores al costat d’un petit arbust.
El nostre objectiu prioritari del tour va ser satisfet i encara ens mancava l’observació de la llúdriga que a darrera hora del dia sol aparèixer sota el pont del riu Jándula. D’aquesta manera esgotàvem sense sort les darreres hores de llum en aquest altre punt.
A primera hora del darrer dia del tour vam decidir intentar de nou l’observació de la llúdriga. Els crits perllongats en un dels marges del riu ens indicàven que almenys un individu romanía amagat sota la vegetació. Pocs segons més tard sortia del seu amagatall per deixar-se veure pocs segons abans de llançar-se a l’aigua i desaparèixer de nou. Minuts més tard, iniciàvem el nostre llarg camí de tornada tot just després d’observar una altre parella d’àguila imperial ibèrica aturada en una torres elèctrica.
Unes dues hores més tard arribavem a la llacuna de Navaseva, molt a prop de Daimiel, on els diferents grups d’ànec capblanc, morell xocolater, grues, tètol cuanegre, batallaires, cabussó coll-negre, oca vulgar, ànec blanc, ànec cuallarg, fumarell carablanc, entre d’altres ens pemetien fer un breu descans abans de continuar el nostre trajecte fins a Barcelona.
